22 de setembre de 2019. Monica Calderón acaba 20a al Campionat del Món de Marató UCI MTB ELITE a Grachen, Suïssa.

Aquí teniu la seva declaració:

La meva experiència en el mundial de marató fou única, intensa, motivant...... va acabar sent una de les carreres d'un dia més difícil que va passar en tot aquest temps. Tan solo estar allá, en la línea de salida (segunda fila) escuchando el TIC TAC TIC TAC ️me va elevar les pulsacions, els va dir que no sentia ansietat en cap moment, tampoc em “estresé” abans de la carrera, pel contrari!! !! Estaba emocionada i molt agradecida amb les marques que em llevaron fins allá (Zerouno-kafitt) i amb el meu novio que es va carregar de que tot marxava a la perfecció fins al dia de la carrera.

En suiza viure el somni quizás de molts atletas en el món a los mai una selecció els ha donat l'oportunitat d'estar, correr al lado dels millors del món.

Antes d'estar allí, em prepareu i em cuidés moltíssim (alimentación, pesos, entrenaments etc) la bicicleta estava al 100, ja només quedava pedalear a fons i tenir un toque de sol per no caer o donar-se la bicicleta.

30 seg abans de la partida , ja si el corazón em poso a 1000 , i aquest son en la pista de fons ️me lanzó chorros de adrenalina!!! Sabía que saldrien a un ritme fort de maratón, però aquesta vegada era un ritme demoledor era tot per tot, no podria guardar, no aquesta vegada, així que em paré en pedals i traté d'ir a la mateixa marxa. El grup es va desintegró ràpidament, però ahí estava jo, sobre el meu umbral però amb el segon grup de carrera, corajeando i sense mirar el meu pols, no encara, demanaria “aguantar” aquest ritme fins al km 30, després es posava molt intens i el terreno quebrado me estaba quemando las piernas, sabía que em estava exigint més del 100, però no podia deixar de pedalear, era el meu primer mundial i em volia entregar tot. En el km 48 sentí mi primer bajón, y me intentó dar un calambre en el abductor izquierdo, era la fatiga y el esfuerzo, lo sabía, no me suelen dar calambres a no ser que sobrepase mis umbrales por mucho tiempo, y este era el cas. Baix un punt a la velocitat, em tome un gel i intenteu recuperar-me un poc per afrontar el següent port de muntanya, un ascens de 10 kms en paviment, un ascens interminable, allí bloquejat completament el MAG i un bon ritme registrat recuperar-me per acabar amb més energia en la 20 posició. Les confieso que nunca nunca me havia exigido tant, va ser una carrera súper agotadora, de la que encara em vaig recuperar però també va ser la carera més increïble de la meva vida, i em vaig sentir molt feliç d'haver estat allá. ens vem a Turquia el proper any, amb més experiència i més tanque.